Al bosc, ja no hi ha caputxetes vermelles. Tristament udola a la lluna el llop solitari, amb la panxa plena i el cor buit.
Ella el tenia al palmell de la mà i el mirava fixament. El gripau, que havia llegit, va fer un saltiró i es capbussà a la bassa. “Croac!”, va dir el gripau. “Ui!”, digué la princesa.
La noia gòtica se’ns ha enamorat de l’enterramorts: la torna boja d’amor aquella subtil ferum que ell porta a casa quan plega de la feina. L’enterramorts, cavaller, li sol oferir ramells de pensaments marcits que recull de les tombes de les noies mortes. Ella, amorosa i tendra, li prepara bunyols de vent, panellets i delicats ossets de sant, les nits de lluna plena. I quan es besen amb els gèlids i pàl·lids llavis, talment els fuig l’últim alè, que ja els sembla ser en l’altre món.
Arxius per mes
- Desembre 2008 (4)
- Juliol 2008 (2)
- Maig 2008 (1)
- Març 2008 (2)
- Febrer 2008 (10)
- Gener 2008 (6)
2 Comentaris
Molt xulu el mini conte…les coses bones i breus…
A mi també m’agraden els mini contes sobre tot els d’Augusto Monterroso en poques paraules construeix un món de sensacions i una història completa, es un mestre! Jo només faig el que puc, sóc incapaç d’escriure alguna cosa més llarga i que no sigui avorrit, ei! No ho diguis a ningú! Per bona la Marujita, que es una passada de divertida, escriu-ne més històries eh?