Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Joan Maragall i Gorina. La vaca cega (fragment).

Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros
cantando;
y se quedará mi huerto, con su verde árbol,
y con su pozo blanco.

Todas la tardes, el cielo será azul y plácido;
y tocarán, como esta tarde están tocando,
las campanas del campanario.

Se morirán aquellos que me amaron;
y el pueblo se hará nuevo cada año;
y en el rincón aquel de mi huerto florido y encalado,
mi espíritu errará, nostálgico…

Y yo me iré; y estaré solo, sin hogar, sin árbol
verde, sin pozo blanco,
sin cielo azul y plácido…
Y se quedarán los pájaros cantando.

Juan Ramón Jiménez. Y yo me iré…

ANTI SKY LINE, originalmente cargada por wweeggee.

Vull fer una protesta i un homenatge. wweeggee És un  fotògraf i realizador de TV que ha penjat les seves fotos i videos a Flirckr; doncs bé, l’han censurat inexplicablement, suposem per haver penjat alguns nus al web o alguna foto “políticament incorrecta”. Doneu una ullada a les fotos si sou usuaris de Flickr i veureu la injustícia d’aquesta censura ja que son unes fotos increíblement bones.

Unforgiven, originalmente cargada por cuellar.

UN LUGAR LLAMADO EL CARAJO

Uno va a El Carajo como aquél que va a Comala, sin saber muy bien a qué. Alguien le dijo a uno que debía ir y va, sencillamente. Pero quien llega a este lugar no consigue recordar el motivo por el cual está allí.

El Carajo no se ubica en ningún sitio geográfico concreto, es un lugar solitario, fronterizo, rodeado por el desierto, un lugar de destierro. El Carajo en efecto, es lugar de frontera, lugar de gentes sin pasado ni presente ni futuro. Lugar de solitarios, de misántropos y desheredados.

En El Carajo existe sólo un edificio, es el Saloon, donde acuden a refugiarse los desterrados. Una barra de bar sin barman, un piano desafinado, un pianista escuálido que toca siempre la misma canción y un pequeño teatro donde las coristas, que mascan chicle sin parar, bailan un cancán repetitivo, moviendo las piernas al descompás.

Nadie habla, no hay lenguaje, no existe la palabra en El Carajo, sólo hablan las miradas extraviadas, indiferentes o llenas de odio. Nadie ha nacido nunca en El Carajo, no es un lugar para nacer, es un lugar para morir y muchos ya están muertos y no lo saben. Estos últimos se quedan allí para siempre.

De ese extraño lugar sólo hay una forma para escapar: cruzando la frontera. Quien desee cruzar la frontera de El Carajo debe saber el santo y seña apropiado y pronunciarlo ante el sheriff, que vigila sin descanso. Cada cual debe adivinar su contraseña, para cada cual una distinta y propia. Y esto es lo que hacen los desterrados de El Carajo, meditar la palabra exacta, la clave que les liberará de su mal destino. Piensan en ello día y noche, obsesivamente…

Alguien, de vez en cuando, consigue escapar de El Carajo, cuando comprende cual es su santo y seña exacto. Entonces acude al sheriff, pronuncia la palabra correcta y con un saltito basta; un saltito… y el horizonte se abre frente a él.

 © Texto lavacacega

Mercedes viejo, originalmente cargada por Antonio Gaga.

MANCA DE PREVISIÓ

L’olor de cuir vell del seients del vell mercedes li penetrava pels forats del nas i li omplia la boca i la gola d’un regust que li feia la saliva agre. No havia encès el fluorescent del garatge i il·luminava el recinte amb els llums curts del cotxe per no cridar l’atenció dels veïns en aquella hora intempestiva. Del calaix de la guantera del cotxe extragué un quadern de tapes molt gastades per l’ús i pel temps. Obrí el quadern i buscà la última plana escrita sota la llum de la llanterna que sempre portava al cotxe per si tenia avaria. La lletra menuda era veritablement dificultosa de llegir sota aquella groguenca llum de la llanterna que semblava tenir les piles prop de l’esgotament. A continuació, al cap de plana següent, anotà el lloc i la data d’aquell dia amb el petit bolígraf que el quadern portava incorporat en un petit encaix de les cobertes.

Havia iniciat el costum d’escriure feia anys i havia comprat per a tal fi aquell quadern de notes de tamany reduït però gruixut. En un principi escrivia amb aquella lletra menuda i intel·ligible, a prova de persones curioses, com una forma de memoràndum de les seves aventures; deixava constància al quadern de petites malifetes que en rememorar-les li proporcionaven un gran plaer. Més tard, quan tot va empitjorar, en omplir planes i més planes, el plaer s’havia tornat consol. De bon primer escrivia per divertiment, finalment, ja no va poder deixar d’escriure:  empastifar una part de la porqueria que portava dins pels fulls blancs de la llibreta se li havia fet imprescindible. Però ara, tenia el testimoni per escrit del seu pecat i de la seva tragèdia; calia doncs, destruir aquell quadern abans de l’inexorable final. Reclinà el seient del cotxe cap enrera i tancà els ulls, se sentia molt cansat, li calia un moment de repòs abans de concloure allò que tenia pensar fer aquella nit sense més dilacions. Volia rememorar i necessitava pensar, necessitava estar ben segur de que no quedava cap porta oberta, cap més sortida possible per aquella història nefasta i última que l’abocaria d’immediat a un irrevocable desenllaç.

Tot havia començat una tarda qualsevol. Era una tarda de juliol, molt calorosa i potser per això, instintivament, havia triat passar per aquell call ombrejat i humit del barri vell.  De seguida que va entrar al carreró, s’hi havia fixat: en tot el carrer no hi havia ningú més que ell i aquella figura, que semblava esperar algú o alguna cosa, recolzada en la paret escrostonada. En acostar-se-li havia vist que era un noi molt jove. Tenia uns rínxols d’àngel i un somriure lluminós que mostrava les dents blanquíssimes, grans i regulars, entre els llavis molsosos i petonejadors. I aquell noi l’estava mirant amb uns ulls imensos i clars. Quan se li havia apropat una mica més, s’havia adonat de que el noi portava la roba una mica estripada i també una mica bruta. Els texans balders i despenjats, pels forats,  deixaven entreveure unes cames llargues i brunes com la pell del rostre d’aquell xicot que li havia semblat fascinant.

―Perdoni, què té foc? ―li havia demanat el noi mentre s’apropava una cigarreta als llavis amb un aire d’home segur de si mateix.

Ell s’havia aturat i li havia acostat la flama de l’encenedor a la punta de la cigarreta, amb les mans una mica tremoloses mentre havia sentit com una alenada de foc li omplia el ventre. Quan es ficà de nou l’encenedor a butxaca dels pantalons s’havia adonat de la tibantor sota la bragueta. El noi havia doblegant la seva cama dreta i recolzava la sola de la vamba a la paret. Tenia el cap tirat enrera i els rínxols li tocaven el mur, mentre, balancejava la cama que tenia recolzada a la paret vers un costat i un altre i el ventre del texà mostrava una protuberància delicada. L’escorç del seu cos arquejat a ell li havia semblat un gest provocatiu i encoratjador i, potser per això, havia allargat el braç i havia acariciat delicadament el rostre del noi amb el dors de la mà.

―Per cinc mil te la mamo ―havia dit llavors el xicot, i ell havia sentit aquelles paraules sense cap sorpresa però sí amb una mica de desencís.

Aleshores havia agafat el noi pel clatell amb una mà i amb una petita estrebada l’havia apartat del mur, tremolós de desig i de goig, per convidar-lo a què se n’anés amb ell. Aquella primera vegada l’havia portat a casa seva perquè tota la família era de vacances aquells mesos d’estiu i ell havia restat sol al pis de ciutat.

Allò havia durat mesos, el noi li va presentar tota la família, el pare la mare, els oncles, el avis i el nombrós reguitzell de germans i cosins. A poc a poc el noi l’havia anat introduint cada cop més en aquell entorn familiar estrany i asfixiant. Al principi els diners van ser a canvi d’amor, després a canvi de silenci, aviat s’adonà que s’havia convertit en el principal sosteniment econòmic d’aquella miserable família. El noi era molt jove, massa jove perquè ell no es veiés implicat en un delicte. Aquell noi i els seus l’havien anat atrapant en un parany del qual cada vegada més li semblava impossible de sortir. Les fotografies, que el germà gran del noi havia fet aquell dia d’excursió, tant innocents en principi, ara eren una prova concloent per atrapar-lo en un parany. Les imatges que el mostraven abraçant el xicot per la cintura esdevenien obscenes sota la mirada de qualsevol observador aliè; aquella corba de la cintura del noi que apropava, com una dona desvergonyida, el maluc a l’home de mitja edat l’avergonyia. N’hi havia més, de proves. Notes innocents, que ara no ho eren. Regals a la família, ara suborns a canvi de silenci: la nevera nova que ell els havia comprat i pagat amb targeta de crèdit; la roba per als nens; el viatge de la mare al país d’origen per visitar aquell avi moribund i fer-li arribar alguna mena de socors.

No era possible continuar amb allò. Tard o aviat tot aquell castell de cartes de baralla, aquell equilibri inestable entre el seu desig amorós vers el noi i la sordidesa d’aquella relació, venuda i comprada, s’esfondraria. No volia ni imaginar que la seva dona s’assabentés de tot plegat, que a la feina els company ho descobrissin, però, sobre tot, pensava en els seus fills un dels quals tenia la mateixa edat que Niko.

No hi havia doncs cap més sortida que el suïcidi. Un suïcidi raonat i argumentat, els motius del qual estarien mot allunyats d’aquest desgraciat afer que amenaçava enfonsar-li la vida i la de la seva família . Ja ho tenia tot pensat: la família del noi no xerraria: morta la gallina dels ous d’or l’extorsió s’hauria acabat i els valdria més no fer soroll. A la seva dona l’havia feta beneficiària d’una substanciosa assegurança de vida, no la deixava desemparada amb aquell gruixut coixí econòmic que rebria quan ell hagués mort. Els fills el recordarien com a un bon pare; els explicaria que per dignitat i per estalviar-los patiments havia decidit morir per pròpia mà. Per tot això calia anotar clarament i inequívoc els motius per als quals feia el que estava a punt de fer, els motius que l’havien portat a prendre la determinació d’acabar amb la seva vida. Aquell home va escriure al quadern:

“Maria, fills. Us estimo més que res en aquest món, ho sabeu. Quan llegireu aquestes línies sé que estareu molt tristos perquè jo ja no hi seré. Ho he hagut de fer, Maria, fills meus, estava desesperat. M’han diagnosticat una malaltia mental incurable i invalidant a curt termini. No he pogut suportar pensar que serè una càrrega per a vosaltres, no em puc fer a la idea de veure com sofriu per mi, de que em veieu patir i consumir-me poc a poc. És millor així. Desitjo que em recordeu tal com sóc ara, un espòs i un pare alegre i que us porta al cor. Adéu estimats. Que Déu em perdoni.”

Per fi decidí que havia arribat l’hora. Afegí també l’hora sota l’última línia de la nota, perquè no hi hagués cap dubte per al forense, volia facilitar els tràmits i no donar massa feina. Arrencà el full del quadern i el posà sobre el seient del costat, de forma ben visible per a qui, més tard, el vingués a socórrer. Llavors, va sortir del mercedes i cremà amb l’encenedor el quadern a la pica del lavabo que hi havia al garatge. Una flama blava acabà lentament amb aquell quadern maleït, còmplice i testimoni de la seva obscura vida dels últims anys.

Va entrar de novament al cotxe i s’empassà un tou de saliva amargant que tenia a la boca, aquell regust que deixa la por a la saliva. Respirà profundament, abaixà les finestres del cotxe perquè el gasos del motor hi entressin ràpidament i girà amb decisió la clau de contacte. El motor d’arrencada roncà somortament al primer contacte. Al segon, ni tan sols va respondre. La bateria s’havia esgotat. La llarga estona que havia tingut els llums del cotxe encesos l’havien descarregada. Sota la nota de comiat afegí amb ironia, després de la primera sorpresa: “Primer intent fallit per manca de previsió”.

© text lavacacega

ensayo sobre poesía

cualquier momento es bueno.
pero no con prisa. hay que hacerlo
lo más despacio posible, con sentimiento y delicadeza.
hay que considerar y abarcar
todos los detalles, todos los arabescos
hechos con precisión de filigrana.
hay que considerar el grado de humedad,
tensión y delgadez de la piel. el coeficiente de fricción.
las diferentes cualidades y preferencias de la personalidad,
los amores de la juventud, los mensajes cifrados
que se esconden en las cartas de amor, las escrituras secretas.
pensamientos ciertamente obscenos. la sensibilidad
de los lóbulos de las orejas y de las yemas de los dedos.
el placer de acariciar, que nos parece tan
natural. el ritmo de las pestañas. todo casual, fortuito
e imprevisible, dependiendo de una fuerza superior
y escondido en el lenguaje de la hierba. el sonido del jazmín
en las tazasverdeclarasdeporcelana china,
pan fresco y calentito con mermelada.
buenos días mañana de sábado sobre espalda desnuda.
esto no es un dragón verdadero.
la poesía es aglutinación.

Tone Skrjanec

©Traducción Pablo Juan Fajdiga

© Fotografia lavacacega

http://www.puente-colgante.com/